> En aquest cas, tanmateix, el fet obeeix a un d’aquests miratges de l’art que, tan reals com la vida mateixa, tenen aquí un desencadenant concret: el que ja haurà suposat el lector i que és, ni caldria dir-ho, el de qui motiva aquestes línies de breu introducció al llibre que ara teniu a les mans i que de la mateixa portada estant ho diu tot en associar-hi J. Martínez Lozano amb la Fundació que porta el seu nom, aquesta amb el Museu de l’Aquarel·la i tots plegats amb el de Llançà, i que sota els auspicis de l’Ajuntament de la vila es deu que avui comenci a ser una esplèndida realitat aquesta gran empresa, de la qual donen fe les pàgines que vénen a continuació.

L’aquarel·la, que va ser el darrer dels procediments pictòrics clàssics que aconseguí la seva autonomia, apareix des d’un bon principi associada amb el mar. De fet, ja existia amb anterioritat a l’últim terç del segle XVIII, que és quan comença a donar veritables senyals de vida com a tal, sinó que fins a l’esmentada època era d’ordinari utilitzada solament com a tècnica menor, generalment amb fins il·lustratius o per a estudis preparatoris amb destí a obres de més envergadura, realitzades més tard a l’oli o al tremp. L’associació de l’aquarel·la amb el paper i altres suports anàlegs va sorgir arreu on aquests fessin acte de presència, des dels papirs egipcis fins als manuscrits il·luminats medievals, passant per les pintures extremorientals sobre seda o sobre paper d’arròs. Però a Europa, llevat d’algun cas excepcional, com el de la sèrie de paisatges pintats per Dürer en el seu viatge a Itàlia a la fi del segle XV, i una altra, també de paisatges, deguda a Van Dyck, segurament durant la seva última estada a Londres (on morí el 1642), podem dir que no fou fins a l’època citada, ja al llindar del Romanticisme, quan l’aquarel·la assolí tota l’excel·lència i la plenitud de la seva autonomia. Això s’esdevingué a Anglaterra al conjur, com no podia ser menys, del mar, i, ràpidament, després del precursor J. R. Cozens (1717-1786) i, en una generació solament, a través de Girtin (1775-1802), Cotman (1782-1842) i, sobretot, Turner (1775-1851) i Constable (1776-1837), l’aquarel·la assoliria la seva màxima esplendor. Al mateix temps, ja amb la novella fundació a Londres de la primera Associació d’Aquarel·listes (la Old Water-Colour Society, el 1804), es produiria la moderna consagració universal del procediment. (< Enrere)  (llegir +)