> J. Martínez Lozano és un d’aquests homes que vagin on vagin deixen empremta. Afigureu-vos, doncs, com ha de ser si, respecte a un lloc determinat, no es limita a passar-hi, sinó que hi torna una vegada i una altra, s’hi estableix per llargues temporades, hi para casa –o, tal com sol fer, cases, en plural– i, en definitiva, el converteix en part substancial de la seva vida.

Doncs això és el que a Martínez Lozano, en Pepe –perquè, ¿com no anomenar-lo així, amb l’amistós apel·latiu, si ell mateix invita tothom, propis i estranys, a fer-ne ús des del primer moment?– li ha ocorregut amb Llançà, que és segurament el seu lloc, no diré predilecte, a fi que no s’enfadin els altres –Terrassa o Montblanc, per exemple– que de segur aspiren amb tot el dret a aquesta predilecció per part de l’artista, sinó el lloc més ajustat a la seva mida, de la mateixa manera que ell sembla que està fet a la mida de Llançà; de Llançà, amb el seu mar tancat i obert, la seva tradició de poble vell (per on passava, com em deia l’excel·lent Subias Galter –que fou el primer a escriure sobre Dalí abans de Dalí–, un dels antics ramals transpirinencs del camí de Santiago de Compostel·la) i el seu batec, sempre acompassat als temps nous, la finor i puresa de les seves aigües –que hom diria que tenen vocació d’aquarel·la a l’empara de la muntanya de Sant Pere de Rodes, d’on per ventura provenen– i, amb elles, l’elegant i precisa arquitectura naval de les seves barques, el més bell objecte creat per la mà de l’home, com ho sap molt bé en Pepe, que n’ha fet un dels seus models constants, gairebé humans, molt femenins en llur esveltesa incomparable.

La veritat és que jo, a en Pepe Martínez Lozano, gairebé no me’l sé imaginar fora d’aquest lloc, justament a les acaballes dels anys cinquanta i començament dels seixanta, quan vam fer campanya junts, ell més aviat com a mestre i jo com a alumne; i el veig sempre en aquest mar, el mar d’amunt, el que banya el nord del cap de Creus, que és el meu mar, els secrets del qual ell coneix i ha captat com ningú en centenars, potser milers d’olis, dibuixos i aquarel·les. Perquè també entre l’aquarel·la i Llançà s’ha produït aquest fenomen d’autoidentificació recíproca o, tal com hauria dit Goethe, d’afinitats electives en virtut del qual, el mateix que a propòsit d’en Pepe Martínez Lozano, hom podria afirmar que Llançà està fet per a l’aquarel·la i l’aquarel·la per a Llançà. (llegir +)