> A Espanya, també amb alguns brillants precedents, com Luis Paret i Alcázar (1747-1799), rigorós coetani de Goya, seran així mateix els romàntics, com Leonardo Alenza (1807-1845), Genaro Pérez Villaamil (1807-1845), Eugenio Lucas, pare (1824-1870) i, una mica més tard, Valeriano Bécquer (1834-1870), el germà del poeta, els qui establiran les bases del gran moviment aquarel·lístic espanyol dels segles XIX i XX, que tindrà entre les seves principals fites: la fundació pel murcià Cosme Algarra –que, nascut el 1824, havia fet algunes escapades a Londres durant la seva joventut– de la primera Agrupació d’Aquarel·listes madrilenya el 1857, i, a Barcelona, després d’un efímer Centre d’Aquarel·listes cap al 1880, l’establiment el 1919 de l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya, que continua avui mantenint-se activa. Entre la primera i l’última d’aquestes dates es produeix l’aparició d’un estel de primera magnitud en el firmament aquarel·lístic de totes les èpoques; el reusenc Marià Fortuny Marsal (1838-1974), encara un últim romàntic en els seus temes orientalitzants o inspirats en Goya, però intuint ja, d’una part, tot allò que hi ha d’analític en la lluminositat de l’òptica impressionista i, d’altra part, la profunditat anímica de la globalitzadora i atmosfèrica visió dels vells pintors xinesos.

No puc estendre’m ací en consideracions, que potser resultarien prolixes, referents a una manera o tècnica de pintar que enclou un sentit força més profund i alliçonador del que sol sospitar-se. Això a part, atès que no sé si s’ha insistit prou en aquest punt quan es parla o s’escriu a propòsit de Martínez Lozano, allò que m’importa és destacar que els aspectes fonamentals de l’aquarel·la a què acabo de referir-me es troben d’una manera o altra estretament relacionats amb la seva personalitat i la seva obra, més potser que amb qualsevol dels seus contemporanis. Aquesta espontaneïtat i aquesta vivacitat, que són tan característiques de l’aquarel·la, estan en la manera de ser i manifestar-se del nostre pintor com ho són en la mateixa naturalesa de l’esmentada tècnica, nascuda del mar –com la vida mateixa– i mai tan variable com quan flueix, igual que l’aigua, límpida i transparent per la seva més gran llibertat apresa i exercida.
(< Enrere) (llegir +)